"Un País sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies", Patricio Guzmán, director de La Batalla de Xile

Bloc - Cruïlla a l'Euromed (El Matí Digital)

L’altra dreta valenciana

(Publicat el 04-03-2013 a www.elmati.cat)

Que València és un cau de fatxes espanyolistes ha esdevingut de fa temps molt més que un tòpic escampat pel Principat. La resposta de molts valencians a Catalunya és també prou recurrent: hi ha un altre País Valencià resistent, una societat civil que lluita pels seus drets com a poble, que va fent, lluny de les ajudes oficials, i que fins i tot ara comença a fer-se visible políticament a través de Compromís. Però del que no se’n parla gaire és que hi va haver -i, ais, qui sap si encara n’hi ha- una altra dreta valenciana, de caire més democràtic i gens hostil a Catalunya, que poc té a veure amb els Zaplana, Camps, Rita, Fabra i companyia.


És la dreta que naix del fundador del diari Las Provincias el 1866, Teodor Llorente, poeta i patriarca de la Renaixença conservadora al País Valencià, que sempre conreà les relacions literàries amb el Principat. És la dreta del Leopoldo Trénor Palaviciano, burgés valencià que des de l’Ateneu Mercantil de València van impulsar la celebració de la famosa Exposició Regional Valenciana de 1909, on els lligams amb Catalunya es van fer ben palesos, amb una cloenda en la qual la ciutat “germana” de Barcelona, convidada especial, va rebre un homenatge. L’Exposició fou el primer esdeveniment públic des del 1707 que va reunir les tres “províncies” que un dia van formar el Regne de València.

És la dreta de Lluís Lúcia, periodista i polític, líder de la Derecha Regional Valenciana durant la República, de tarannà prou més democràtic que la CEDA estatal amb la qual estava col·ligada, més sensible a les reivindicacions autonomistes de la minoria valencianista d’aquell temps que no pas els republicans blasquistes o el moviment obrer -que feien propostes estatutàries surrealistes d’un País Valencià amb Terol, Albacete o Múrcia. Lúcia es va mantindre fidel a la República, fet que no va evitar que fóra perseguit pels republicans, condemnat a mort posteriorment pel franquisme, i amnistiat finalment gràcies a les pressions de l’Arquebisbe de València. Una peripècia, per cert, prou comuna llavors a Catalunya.


És la dreta valencianista d’Ignasi Villalonga i Joaquim Reig, els impulsors del Banc de València. Sí, aquest que els actuals representants de la dreta “valenciana” han arruïnat juntament amb tota la resta del poder financer del país, forjat durant més de 150 anys.

És la dreta de Joaquim Maldonado Almenar, que, tot i que va esperar el 18 de juliol amb la pistola a la butxaca, aviat va descobrir el veritable tarannà del franquisme i va fer una tasca prou digna des de les institucions civils, com ara la presidència de l’Ateneu Mercantil de València, que celebrà el 1959 el 50è aniversari de l’Exposició d’una forma prou més decent que no pas els “demòcrates” responsables del centenari de 2009. Maldonado, juntament amb el seu fill, Maldonado Chiarri, ja decididament nacionalista, va impulsar en la transició la fallida Unió Democràtica del País Valencià.


És la dreta de Martí Domínguez i Barberà, que durant molts anys va dirigir Las Provincias, fins que en fou acomiadat per protestar públicament contra pel tracte injust que havia rebut de l’Estat la ciutat de València després de la riuada de 1957.

És la dreta del periodista i polític liberal -dels pocs liberals que n’hi ha hagut, al País Valencià- Francesc de Paula Burguera, que segons em confessà un dia, a principis de la dècada de 1960 va acomboiar una colla de patriotes per mirar de comprar Las Provincias, una operació frustrada que podria haver canviat la història recent del País Valencià. Burguera es va negar a signar la conversió de la UCD en partit polític unitari i fou l’únic polític valencià que defensà al Congrés constituent els drets històrics del País Valencià per accedir a l’autonomia per la via ràpida, la de l’article 151. Posteriorment va fundar el Partit Nacionalista del País Valencià, embrió de la Unitat del Poble Valencià, l’actual Bloc.


És la dreta cooperativista que va portar endavant projectes reeixits com ara Caixa Popular o la cadena de supermercats Consum. O la dreta de l’humanista i mecenes Pere Maria Orts i Bosch, que ha llegat a la Generalitat Valenciana una de les col·leccions d’art més importants que ha rebut mai el poble valencià. Una dreta que feia tertúlia i amistança amb els tòtems culturals de l’altra banda de l’espectre sociopolític: els Fuster, Estellés, Ventura o Sanchis Guarner.

És la dreta que ara sembla cercar la reorganització per aprofitar la implosió del PPCV, que ja s’albira a l’horitzó. Tant de bo ho facen bé i en traguen una mica de profit, tot i que ho tenen ben complicat.


És, en definitiva, una dreta sociològica que ha configurat el més important contingent de vot nou de Compromís en les darreres eleccions a Corts Valencianes. Un vot ben valencià que no ha tingut cap problema en canviar la papereta del PP per la de la coalició composada pel Bloc, Iniciativa i els Verds.

És l’altra dreta, la necessària, perquè si hem d’acceptar de la sentència fusteriana que el País Valencià serà d’esquerres o no serà, acabarem per concloure que mai no serà. No conec cap país d’esquerres, cap país sense dreta. I aquesta és la dreta democràtica, valenciana i homologable a Europa que necessitem. Si no la recuperem, l’eix nacional al País Valencià mai no tindrà cap oportunitat.



Afegiu una resposta




@albert_monton al Twitter

Contacte
Correu electrònic:
monton.albert@gmail.com

Contacta per Facebook:
logo FB contactes

Segueix-me al Twitter:
logo_twitter2 copia

Connecta per Linkedin:
logo linked in 2