"Un País sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies", Patricio Guzmán, director de La Batalla de Xile

Bloc - Cruïlla a l'Euromed (El Matí Digital)

Falles i coentor

(Publicat el 19-03-2013 a www.elmati.cat)

En català tenim una paraula preciosa -el xenisme- per definir un mot estranger que designa una realitat d’una altra cultura i que és difícil de traduir. La nostra llengua també conté xenismes per a altres llengües. Potser el més popular és el seny, paraula que els espanyols mai no tradueixen i que fan servir habitualment per parlar de Catalunya, tot i que sovint no arriben a entendre’n el significat. En una llengua com la nostra, però, en la que la història i la política han jugat un paper fonamental a l’hora de mantindre’n desconnectades les diferents variants dialectals, fins i tot podríem parlar de “xenismes” entre dialectes. Els valencians, per exemple, amb prou feines fem servir “seny”, perquè conservem ben viu el nostre “trellat”, tot i no ser un sinònim absolut de seny. Com és definitori dels xenismes, tant “seny” com “trellat” reflecteixen realitats culturals pròpies del Principat i del País Valencià difícilment traslladables a una i altra banda de la Sènia.


Però si hi ha un xenisme valencià per antonomàsia que a Catalunya costa d’entendre és, sens dubte, la coentor. El sinònim més associat a allò coent és cursi. Però aquest adjectiu no n’arreplega tot el cabal de significació, ni de bon tros. De coent, el DIEC en diu “ridícul per presumpció, cursi”. S’hi apropa, però tampoc no hi arriba. La coentor es pot trobar tant en l’àmbit estètic com en l’actitud personal i social, i majoritàriament té connotacions pejoratives. Es relaciona amb l’excés, el barroquisme i la pretenciositat. Temps enrere també feia referència a les classes socials altes que adoptaven el castellà per distingir-se de la plebs i apropar-se a la villa y corte, era un tret característic del provincianisme naixent. Actualment es podria associar a les classes mitjanes ja plenament castellanitzades –i provincianes- que s’autoproclamen representants d’una “valenciania” acrítica i postissa, per desarrelada. De la mateixa forma que només es pot fer el flâner a París, la coentor només es pot trobar a València, i mai millor que en les falles de què gaudim aquestos dies.

Per falles es poden trobar concentrades totes les manifestacions de la coentor, des de Rita Barberà botant al balcó de l’Ajuntament envoltada de la seua cort de falleres que no té cap altra funció que figurar, fins a la suposada crítica del monument més naïf, passant per la fallera atea que plora d’emoció i “valenciania” davant d’una imatge de la Mare de Déu dels Desemparats en l’ofrena floral, tot desconeixent que es tracta d’un acte imposat a les falles pel primer franquisme, en 1941, en una operació descarada del poder -que arriba fins al dia de hui- per controlar una festa que havia nascut del poble i, precisament, contra el poder.


A València i en falles, però, també es pot trobar la veritable manifestació de l’arrel popular, la crítica i la sàtira esmolades, la llengua més nostrada, i la resistència contra la colonització que pretén transvestir la cultura de tot un poble. L’observador perspicaç en sabrà destriar les diferències, si para l’atenció -i l’oïda- durant aquestos dies pels carrers de la ciutat.


Afegiu una resposta




@albert_monton al Twitter

Contacte
Correu electrònic:
monton.albert@gmail.com

Contacta per Facebook:
logo FB contactes

Segueix-me al Twitter:
logo_twitter2 copia

Connecta per Linkedin:
logo linked in 2