"Un País sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies", Patricio Guzmán, director de La Batalla de Xile

Bloc - Cruïlla a l'Euromed (El Matí Digital)

Alacant, terra cremada

(Publicat el 26-03-2013 a www.elmati.cat)

A Alacant, des de València estant, s’hi pot arribar en cotxe per tres vies ràpides. La primera, la més antiga, és l’AP7 que recorre tota la costa del país. La segona ressegueix el traçat de la Via Augusta romana fins Almansa per enllaçar amb l’autovia que ve de Madrid. En ambdues rutes hi ha un moment que el neguit envaeix el viatger desprevingut. Per la costa, tot just quan s’arriba a Benidorm i s’albira un dels símbols del desficaci patri: Terra Mítica. Per l’interior, quan s’accedeix a l’Alt Vinalopó per Villena. La sensació de neguit ens sobrevé en tots dos casos per un territori que, de sobte, se’ns fa inhòspit: una geografia més o menys ondulant en la qual el verd ha desaparegut gairebé per complet i on els matolls austers que en resten ens rememoren aquelles pel·lícules aspres del Western americà. Algú podria trobar fins i tot un cert encant en aquesta duresa paisatgística, si no fóra perquè el plat se serveix ben amanit per la síndrome del totxo, la malaltia endèmica del país més recent. Com més ens acostem a Alacant, més s’accentuen els trets d’aquesta escena de terra cremada que ha esdevingut una metàfora de la realitat sociocultural que viu la segona ciutat valenciana. Benvinguts al sud del sud.


Conec un bon grapat de resistents de la perifèria de la perifèria, que mereixen rebre el reconeixement i l’admiració de tothom. Perquè el panorama hi és desolador. Ningú no diria que fa poc més d’un segle allà gairebé tothom parlava català amb la mateixa naturalitat que a Berga o a Sueca. Però més de cent anys de província, amb guerra, franquisme, un Estat que et juga a la contra i una casta dirigent dimissionària que viu de les engrunes que aquest Estat cedeix com a almoina a la mateixa província, fan mal, molt de mal. L’autodi i el desarrelament en són les conseqüències manifestes.

Anys abans de la transició política espanyola, des d’Alacant es va promocionar un projecte territorial que cercava la unió amb Múrcia per crear la “región del Sureste”. Tot i que sortosament aquesta maniobra tan poc innocent no va reeixir, la mentalitat de l’alicantonisme –com feliçment ho va batejar algú- perdura. L’alicantonime és un sentiment d’odi cap a València anàleg al que al cap i casal es viu contra Catalunya. Són dues manifestacions paral·leles del provincianisme narcisista i empobridor que ha engendrat el projecte de construcció de la nació espanyola des del 1812 ençà. Ambdues societats urbanes es giren l’esquena mútuament. A València s’ignora Alacant. A Alacant no se senten valencians, en part pel problema sempitern de la “qüestió de noms”, però no només per això. Fet i fet, conviuen en una comunitat autònoma, una simple demarcació administrativa, sense cap nervi patriòtic real, més enllà del folklorisme, que els mene a fer servir mans i cor per construir un país solidari amb les necessitats de tothom i superar l’individualisme a què porta la desvertebració. El resultat, després de 31 anys d’autonomia, és ben eloqüent.


Però l’alacantí mitjà té un problema ben gros. Se sent tan espanyol com gens valencià i es vanta del clima i del turisme estranger que el fa creure’s cosmopolita. I què més? Doncs com a valencià “administratiu” sofreix el mateix espoli fiscal que la resta dels Països Catalans. Com a espanyol fervent ha partit les conseqüències de l’acció irresponsable d’unes castes polítiques i econòmiques –a les que ha donat suport incondicional- que han deixat el país com un manyoc. Com a constructor d’una capitalitat provincial –quina feinada més trista!- ha fracassat estrepitosament i, per això, ha estat incapaç d’entendre el seu “hinterland” –“el valenciano es eso que hablan en los pueblos”, acostumen a dir- i de fer estendre el sentiment alacantí per tota la demarcació. Que li ho demanen a algú d’Alcoi. Però, per damunt de tot, l’alacantí mitjà és incapaç de girar la vista enrere i reconèixer-se en la història d’una ciutat que almenys durant sis segles ha estat plenament valenciana. Tot i que, segurament, com a bon provincià, totes aquestes dèries li preocupen ben poc.

Per tornar d’Alacant, recomane la tercera de les vies ràpides: l’autovia central. Aquell viatger desprevingut es tornarà a sorprendre en recórrer una carretera que, a escassos vint quilòmetres de la ciutat del Benacantil, s’endinsa en una vall ben verda i acollidora, la Foia de Castalla, que inicia un recorregut molt recomanable per les comarques de l’Alcoià, el Comtat i la Vall d’Albaida fins arribar a la Costera per la mateixa Xàtiva, tot vorejant els parcs naturals de la Font Roja i la Serra de Mariola. Si, a més a més, el viatger té prou temps per anar aturant-se, ací i allà, per les diferents poblacions de la contrada, descobrirà que encara resta país. I tant que en resta. El problema del provincianisme és la malaptesa per construir. Gairebé tot el mal el fa per manca d’acció, i aquesta sempre resulta menys perniciosa que l’acció. Sort en tenim.



Afegiu una resposta




@albert_monton al Twitter

Contacte
Correu electrònic:
monton.albert@gmail.com

Contacta per Facebook:
logo FB contactes

Segueix-me al Twitter:
logo_twitter2 copia

Connecta per Linkedin:
logo linked in 2