"Un País sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies", Patricio Guzmán, director de La Batalla de Xile

Bloc - Cruïlla a l'Euromed (El Matí Digital)

L’últim tabú sobre Joan Fuster

(Publicat el 09-04-2013 a www.elmati.cat)

No escriuré un altre article pretesament erudit sobre la figura egrègia de Joan Fuster que només afegiria una mica de buidor i llocs comuns a les tones de paper que n’han escrit. Ell mateix va publicar –segons diuen els que n’han fet el recompte- vora 4.000 articles d’opinió als diaris i revistes al llarg de la seua vida. Molts d’ells els va aplegar en bona part dels llibres que va presentar en vida. També en va escriure d’altres, fonamentalment d’assaig, fins arribar a una setantena de publicacions bibliogràfiques. Després del seu traspàs, el 1992, encara se’n van publicar més. I si parlem del que altres han escrit sobre el mestre de Sueca, perdríem el compte ben aviat. Així doncs, no seré jo qui s’enteste en no afegir-hi res de nou.


Sóc un fusterià empedreït. És a dir, un lector voraç de la seua obra, d’uns articles que mantenen tota la seua vigència i qualitat literària 30, 40, 50 i fins a 60 anys després de la seua publicació. També significa que prenc el país que es inventar com a base del país que mire de viure i de construir. O que aprecie una capacitat sense parió per fer servir la ironia i el sarcasme, per fer-se preguntes sobre tot, defugint prejudicis i dogmes, també els del “dogma fusterià”, paradoxalment. I mirar d’aprendre’n una mica per quan arriba l’hora de posar-me a escriure. Ser fusterià és això, i segurament molt més. Però no redactaré un altre article sobre Joan Fuster.

Ben al contrari, demane que algú hi escriga un nou article, o fins i tot un estudi, o un assaig, sobre l’últim tabú que envolta la seua figura: l’homosexualitat viscuda en temps de dictadura i repressió. És ben sabut que ell no en va parlar gaire, ni ho va fer públic mai. Els seus deixebles directes, els que el van tractar i conèixer, han mantingut sempre una discreció extraordinària al respecte. De ben segur que seguien la voluntat expressa de l’assagista.


Vaig participar com a coguionista i ajudant de realització en la producció del documental Ser Joan Fuster, sota la direcció científica de la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València, i no s’hi va fer cap referència a la seua orientació sexual. Únicament hi apareixen les declaracions del seu amic d’infantesa Rafael Matoses, que explica que durant la primera joventut, tot just acabada la guerra del 36, tots els de la colla tenien tirada cap a les xiques tret d’ell, que en acabar les classes se’n tornava a casa perquè tenia feina: llegir i escriure. Poc després escriuria uns llibres de versos on parlava de forma poc explícita de la sexualitat. L’homosexualitat traspua al Criatura Dolcíssima que va popularitzar Lluís Llach. El mateix Llach, en l’entrevista que li vam fer per al documental, parla de la relació que mantenien, de la coqueteria de l’home que fa com que és gran, però que realment encara vol viure. Llach hi diu sense dir. Finalment, en un article publicat el 1976, Fuster fa referència a la repressió que sofrien els joves, xics i xiques, de Sueca quan durant la postguerra miraven de ballar d’amagat a casa pels dies de Pasqua florida. El guàrdia municipal anava per les cases, i quan sentia el so d’una gramola, picava porta i multava. Fuster afegia que aquell mal infligit als joves no apareixeria mai en estudis i estadístiques: “de aquella circunstancia, todos salimos tarados: quien más, quien menos, pero todos. Nunca se podrá valorar el daño que nos hicieron”, sentencia. I fa servir la primera persona del plural. Si van patir les parelles heterosexuals, què no sofriria un homosexual com ell?

No ens confonguem, no demane que ningú es dedique a investigar les parelles que Fuster va tindre o no va tindre. No vull que s’aprofundisca en la xafarderia permanent que, a falta d’un discurs explícit sobre el tema, s’ha fet habitual durant dècades a Sueca i a València al voltant de les coses que suposadament feia amb la gent que el visitava. Res no em faria més de fàstic. Simplement crec que la sexualitat, en tant que un dels pilars de la identitat de les persones, ens afecta en la nostra vida i en la nostra obra. I més encara si aquesta sexualitat és homosexualitat en temps de repressió. Com va afectar aquest factor en la vida, la personalitat i, finalment, l’obra de Joan Fuster? És una pregunta que encara espera resposta. Els seus deixebles directes l’han defugida, per estima i respecte al Fuster home que van conèixer. La nostra generació potser ha d’anar més enllà en el tractament de la figura històrica i literària. És l’últim tabú sobre Joan Fuster. Queda llançada la proposta.



Afegiu una resposta




@albert_monton al Twitter

Contacte
Correu electrònic:
monton.albert@gmail.com

Contacta per Facebook:
logo FB contactes

Segueix-me al Twitter:
logo_twitter2 copia

Connecta per Linkedin:
logo linked in 2