"Un País sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies", Patricio Guzmán, director de La Batalla de Xile

Bloc - Cruïlla a l'Euromed (El Matí Digital)

I Jordi Èvole omplí la plaça

(Publicat el 07-05-2013 a www.elmati.cat)

És veritat que el programa Salvados sobre l’accident de metro de València és dels que fan forat en l’estat d’ànim de l’espectador, fins i tot dels que ja coneixíem totes les informacions que s’hi van oferir. Veure condensades tantes infàmies en 45 minuts colpeix profundament. La reacció social ha estat l’esperada i, finalment, el passat divendres Jordi Èvole va omplir la plaça de la Mare de Déu, una plaça que llanguia mes rere mes, cada dia 3, davant unes víctimes desemparades. El fenomen que s’ha produït amb aquest programa diu molt de la necessitat d’un periodisme crític i de qualitat per bastir una societat lliure i activa en una democràcia. Ara tothom parla del despertar de la societat valenciana. Però aquest Salvados també en diu molt, de la desvertebració de la pròpia societat valenciana i del seu espai comunicatiu.


Ha calgut que vinguera un programa d’una televisió de Madrid a traure’ns les vergonyes. Ja dic que les informacions que presentava Èvole eren conegudes pels qui s’han preocupat per conèixer-les. Durant anys, la periodista Laura Ballester, del Levante-EMV, ha anat publicant novetats sobre l’accident. Però el Levante és un diari de províncies amb mentalitat provinciana que mai no ha estat capaç d’assolir una influència real a tot el país. A València, cada província té els seus diaris privatius, més propers al full parroquial que no pas a un periodisme incisiu, crític i amb vocació de vertebrar una societat adulta i responsable. L’ara desballestada Televisió Valenciana tampoc no ha volgut exercir mai eixe paper imprescindible. I més enllà trobem el buit, el no-res. Aquest panorama desolador és el que ha generat l’amnèsia col·lectiva respecte a l’accident de metro. I contra això poc hem pogut fer les minories més conscienciades del país que sí hem continuat informant-nos i denunciant el fet més vergonyós dels 18 anys de govern del PP al País Valencià. La nostra incapacitat per arribar a la gent també hauria de ser motiu d’un exercici d’autocrítica.

Ara ja sap tothom arreu de l’Estat que Juan Cotino és un miserable. Però de miserables les institucions valencianes en van plenes de fa molts anys. I són ben visibles per a qui vulga veure’ls. El problema és que els valencians ens hem passat anys preocupant-nos només pels nostres problemes particulars a cavall d’una onada d’individualisme abassegador. La crisi ha fet que molts aixequen el cap per guaitar una mica més enllà. Ara està de moda criticar els polítics, i d’això tampoc no se’n lliuren els governants valencians. Tot i així, és complicat superar en uns dies la inèrcia individualista. Com va passar l’accident de metro, el programa d’Èvole també passarà. El 3 de juny encara s’aplegarà una gentada a la plaça. I potser també el 3 de juliol, setè aniversari de la tragèdia. Però arribarà el 3 d’agost i la gent farà vacances. I el 3 de setembre la plaça de la Mare de Déu tornarà a llanguir davant unes víctimes novament desemparades. Temps al temps. Tant de bo m’equivoque.



Afegiu una resposta




@albert_monton al Twitter

Contacte
Correu electrònic:
monton.albert@gmail.com

Contacta per Facebook:
logo FB contactes

Segueix-me al Twitter:
logo_twitter2 copia

Connecta per Linkedin:
logo linked in 2