"Un País sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies", Patricio Guzmán, director de La Batalla de Xile

Bloc - Cruïlla a l'Euromed (El Matí Digital)

El país dels traïdors, venuts i renegats

(Publicat el 21-05-2013 a www.elmati.cat)

En tres dies consecutius es van produir la setmana passada l’atac a l’estàtua de Vicent Andrés Estellés i l’intent de boicot de l’acte d’homenatge al poeta a la Casa de la Vila de Burjassot per part d’España 2000 i el GAV, així com la prohibició oficial del terme “País Valencià” mitjançant el corró del PP a les Corts Valencianes. Són, com feliçment ho expressava un col·lega al twitter, “el braç armat i el braç polític” d’una estratègia que té com a objectiu esborrar la valencianitat d’una bona part de la societat. La jugada és ben fàcil d’entendre: un sector d’aquesta societat que coincideix amb el partit que ocupa les principals institucions polítiques del país, decideix en qüestions d’identitat què és ser valencià i què no. Atorga i denega carnets de valencianitat. I a més a més mira d’imposar-ho per les vies legal i criminal.


Sempre resulten reveladors els paral·lelismes entre les relacions entre Catalunya i Espanya, i les internes del País Valencià. “Meseta” enllà –i ençà també, ais!- ha fet fortuna comparar l’independentisme amb el nazisme. No seré jo qui cometa la frivolitat de fer comparacions amb el moviment hitlerià en la mateixa setmana que la senyora Llanos de Luna homenatja la División Azul. És ben cert que no ens titllen de jueus –si és que per “catalanista” no entenem cap connotació d’usura-, ni ens contraposen a la raça ària. Només ens acusen de traïdors a la pàtria valenciana –que ells han definit amb quatre traços de mal gust i brotxa gruixuda-, de venuts a l’or català que suposadament ens subvenciona per adorar-lo acríticament –potser ací sí podem trobar allò del contuberni jueu-masònic-comunista. En definitiva, som renegats valencians o, el que és el mateix, no-valencians, apàtrides o, en tot cas, catalanistes, que és una mena de pàtria inferior i vergonyant. Tampoc no ens han tancat en cap gueto, només es limiten a convidar-nos de tant en tant a marxar –confinar-nos?- a Catalunya, amb la mateixa diligència del bulldog que defensa una propietat privada d’algun foraster curiós o despistat. Ni tan sols ens han gasejat encara. Només ens rebenten actes culturals, seus d’associacions polítiques i culturals, manifestacions, etc. Ah, i de tant en tant, ens envien escamots en proporció de 4 a 1 per recordar-nos que sovintegen el gimnàs. Van matar Miquel Grau i Guillem Agulló, però d’una forma més rudimentària, amb rajola i ganivet, res a veure amb les cambres de gas. Així que no, no seré jo qui banalitze el nazisme.

També està de moda afirmar que l’independentisme produeix fractura social a Catalunya quan el que cal per eixir de la crisi és unitat. La fractura es produiria en voler fer votar dues concepcions legítimes –i realment existents- però oposades de la catalanitat per triar democràticament el camí que el país vol seguir de forma majoritària. No hi ha, però, cap llei que negue la identitat d’uns o altres. Tant fa, perquè sempre hi ha alguna excusa per denunciar la fractura, com ara l’obligatorietat del català com a llengua vehicular a l’escola que denuncien els mateixos que obliden les desenes de milers de famílies valencianes que no poden escolaritzar els fills en la llengua del país, i de qui el ministre Wert no sembla haver-se’n recordat aquesta setmana. El sistema escolar català, però, és l’únic que garanteix el coneixement d’ambdues llengües oficial al final de l’escolarització. I la prova del contrari la trobem, com no, al País Valencià. Ens trobem de nou amb l’estratègia de combatre l’objectiu –el bilingüisme real- tot posant en qüestió el mitjà –la llengua vehicular- i enarborant la bandera de la llibertat. Lloable empresa. En canvi, al País Valencià sí que vertebrem la societat. Per això els d’Alacant no poden amagar l’odi envers la ciutat de València, i els ciutadans de la capital són incapaços de veure més enllà del camí de trànsits. De fet, només deixen atacar impunement qualsevol mostra de cultura i civisme, activitat humana sobrera, com tothom sap. Només prohibeixen el terme “País Valencià”, però no s’escaroten gens per l’ús sovintejat de “Levante” per part dels mitjans de comunicació de Madrid, ni tan sols quan hi inclouen la valencianíssima província de Múrcia. Fet i fet, no parlen la mateixa llengua? Bo, tret d’algun eixelebrat que s’entesta a fer servir el panotxo. Tampoc no tenen cap problema a dir “Onteniente” o “Torrente”, topònims no reconeguts enlloc, o “Comunidad Valenciana”, malgrat que des de la reforma de l’Estatut només és oficial “Comunitat Valenciana”. Això sí que és vertebració social, vertebració espanyolista social, n’hauríem de dir. La resta som quatre traïdors, venuts i renegats, que en qualsevol societat madura i democràtica només mereixen un destí: l’eliminació total, començant pel llenguatge.


No fa uns dies que el director de Vilaweb, Vicent Partal, tot debatent precisament sobre la fractura identitària valenciana i la possibilitat d’un futur govern d’esquerres i valencianista a la Generalitat, plantejava l’esperança que aquest nou govern oferira un pacte de tolerància i respecte al PP sobre la base de l’acceptació de les diferents formes d’identitat valenciana, per poder començar a vertrebrar el país i fomentar-hi el progrés social, econòmic i cultural, d’una vegada i per sempre més. Una proposta d’aquesta mena fóra llargament esperada i desitjada. El problema és que el PP, que encara no ha perdut el poder, ja comença a mostrar el camí que seguirà per mirar de mantindre’l, primer, o recuperar-lo, després. Tornen a la transició, a les barricades, a la batalla de València. Els temps han canviat, però, i tenim noves generacions millor formades, tenim noves vies d’informació, twitter, facebook i Internet en general. Una nova virreina María Consuelo Reyna ja no és possible. Van prohibir País Valencià i #PaísValencià esdevingué trending topic mundial. Es veuen amenaçats i només se’ls acudeix tornar enrere, però enrere tan sols hi ha el passat, i corren el perill d’aconseguir l’efecte sempre desitjat en un moment poc propici: que la gent identifique el PP amb “la Comunitat”. Ja hi ha gent que parla de “país” quan mai abans no ho havien fet. La tragèdia de fa 35 anys ben bé podria esdevenir la farsa de l’avenir més proper. Perquè el futur és una partida diferent, en la qual els traïdors, venuts i renegats tindrem una nova oportunitat per guanyar el nostre país. Li ho devem a Vicent Andrés Estellés.


Afegiu una resposta




@albert_monton al Twitter

Contacte
Correu electrònic:
monton.albert@gmail.com

Contacta per Facebook:
logo FB contactes

Segueix-me al Twitter:
logo_twitter2 copia

Connecta per Linkedin:
logo linked in 2