"Un País sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies", Patricio Guzmán, director de La Batalla de Xile

Bloc - Cruïlla a l'Euromed (El Matí Digital)

El País Valencià davant la independència de Catalunya

(Publicat el 02-07-2013 a www.elmati.cat)

Arran d’algunes intervencions d’artistes valencians i mallorquins al Concert per la Llibertat, o del mateix discurs del Titot, que reclamava la independència de “la nació completa”, s’ha tornat a desfermar a twitter la vella polèmica sobre la independència dels Països Catalans. A grans trets, hi ha tres posicionaments habituals al respecte. Per una banda trobem els “idealistes”, aquells que, com el líder de Brams, no volen renunciar en cap cas a una unitat nacional independent, de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, tot i que en la pràctica accepten de bon grat el “primer pas” del Principat. En segon lloc tenim aquells que, sobretot des del País Valencià i les Illes, reconeixen que Catalunya ha de tirar pel dret, conscients que aquestos països resten lluny de ser madurs per a un procés d’aquesta mena, i desitgen la independència de Catalunya per ella mateixa i per l’oportunitat que pot brindar a la resta. Són aquells que fins i tot discuteixen la realitat de “la nació sencera”, perquè argumenten que, partint d’una unitat ètnica i lingüística indiscutible, la història ha bastit comunitats polítiques plenament diferenciades que han de fer el seu propi camí, sense descartar qualsevol mena de lligam polític futur. Per últim, trobem aquells que, des del Principat estant, obvien de forma deliberada, sovint amb desdeny, els Països Catalans i ja els n’està bé la castellanització mentre el Principat puga fer la seua, sobretot en matèria econòmica.


Els dos primers posicionament no són tan contradictoris com puga semblar en un país on sovint ens perd en excés l’estètica i la retòrica. Al cap i a la fi, tothom accepta que en ple segle XXI no hi ha cap via possible cap a la independència que no siga la via democràtica, la voluntat majoritària d’una comunitat política diferenciada. I actualment, aquesta majoria només és present al Principat. La pregunta, per tant, seria: després de la independència de Catalunya, què? I és en aquest punt on el tercer posicionament se’ns revela egoista, miop, suïcida i, en conseqüència, com un entrebanc que cal superar si no volem esdevindre la primera comunitat lingüística que renuncia voluntàriament a bona part dels seus parlants i del seu territori.

Respondre a aquest “després què” resulta complicat desconeixent com es desenvoluparà el procés català, si hi haurà un ruptura o una independència negociada. Són molts els factors que ara mateix presenten un interrogant. Hi ha, però, indicis del que pot passar quan esclate aquesta fita històrica tan esperada. Malgrat l’espanyolisme imperant al País Valencià, l’afegit d’aquesta crisi política a la pregona crisi econòmica que ens aclapara sens dubte obrirà escletxes en forma de noves oportunitats que cal aprofitar. I és en aquest punt que caldrà exigir a Catalunya que no deixe de banda “els altres catalans” que tant han fet, cal no oblidar-ho, per la construcció nacional de Catalunya.


D’entrada, la reacció espanyola s’hi preveu brutal. L’Estat voldrà lligar ben curtes les restes del naufragi, i això suposarà un impuls de la recentralització, una degradació persistent del fet valencià –començant per la llengua–, i un escanyament econòmic més accentuat en perdre la gallina catalana dels ous d’or. Fins i tot molts votants del PP se sentiran agredits quan comencen els atacs pel simple fet de parlar la llengua pròpia. Per l’altre cantó, després de la rebequeria inicial, la Catalunya independent abandonarà el paper de boc expiatori de tots els mals dels valencians, de xantatgista de l’Estat, i podrà adoptar el paper de referent, de societat moderna reeixida, fins i tot econòmicament en recuperar el botí anual de l’espoli fiscal. Llavors l’explicació del dèficit econòmic del País Valencià amb l’Estat esdevindrà molt més intel·ligible i creïble per a la gran massa que encara hi tanca els ulls, cegada per un sentiment irracional d’espanyolitat.

Tot això, però, només arribarà despús-demà, quan el Principat haga fet la feina ben feta. Llavors començarà una altra partida que cal jugar, perquè, com bé diuen, les grans crisis són el bressol de les grans oportunitats.



Afegiu una resposta




@albert_monton al Twitter

Contacte
Correu electrònic:
monton.albert@gmail.com

Contacta per Facebook:
logo FB contactes

Segueix-me al Twitter:
logo_twitter2 copia

Connecta per Linkedin:
logo linked in 2