"Un País sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies", Patricio Guzmán, director de La Batalla de Xile

Bloc - Cruïlla a l'Euromed (El Matí Digital)

El valencianisme folklòric

(Publicat el 09-07-2013 a www.elmati.cat)

El València CF anunciava per ahir a Onda l’acte de presentació d’una nova incorporació, el migcampista Javi Fuego, i ho feia amb un cartell escrit íntegrament en castellà, tret de la interpel·lació final als seguidors: vos esperem! No cal dir que gairebé tots els aficionats de l’equip de Mestalla haurien entès perfectament l’anunci en valencià: “Presentació oficial de Javi Fuego. Dilluns, 8 de juliol, 20.30 hores, Castell d’Onda (Castelló) (sic). Vos esperem!”. Així doncs, els dubtes per a qualsevol observador perspicaç resulten ben evidents. Per què fa servir el castellà un club que s’autoreivindica com a valencianista fins i tot en un text tan breu i senzill? I si decideix triar el castellà, què motiva la interpel·lació final en valencià?


El València és la institució privada més important del país i, en aquest sentit, segueix bàsicament el patró lingüístic que marquen les institucions públiques governades pel PP, i que s’estén a altres àmbits populars etiquetats com a “valencianistes”, com és el cas del món de les falles. El sector dirigent de totes aquestes organitzacions és el mateix, a grans trets. I enarbora un valencianisme folklòric que amaga no poques contradiccions i complexos. Per una banda, accepta el castellà com a llengua dels valencians, tot i que reserva al valencià el terme honorífic i sentimental –i res més que això- de llengua pròpia, per resoldre la mala consciència d’haver-lo arraconat, d’haver-lo subordinat al castellà, llengua vehicular de les relacions socials “importants”. Tot i així, i malgrat que molts han abandonat definitivament el català, encara se li reserva el lloc per a la interpel·lació emocional, per aquest “vos esperem!” tan ridícul. En el fons, suposa un reconeixement implícit que no es pot apel·lar a un sentiment valencià en una altra llengua que no siga la pròpia, i ho fan servir per fiblar el nervi sensible de bona part de la societat, que necessita ben poc per alimentar la seua vanitat identitària de cartró-pedra. La llengua hi roman com a símbol d’identitat, tant entre aquells que estan plenament castellanitzats com entre els que encara la parlen però no posen en dubte la jerarquia lingüística que imposa la diglòssia.

El problema d’aquest “valencianisme” és que resulta poc seriós. Un castellà a València es troba molt còmode i ben aviat constata la “inutilitat” i la subsidiarietat del valencià. I una societat que no es pren seriosament els seus trets identitaris acaba sent una societat subalterna, depenent dels trets identitaris “seriosos” dels altres, una societat que no vol molestar i que a més a més s’indigna amb aquells que sí molesten, perquè no han abdicat de la seua identitat. És així com s’acaba fent la feina bruta de la metròpoli.



Afegiu una resposta




@albert_monton al Twitter

Contacte
Correu electrònic:
monton.albert@gmail.com

Contacta per Facebook:
logo FB contactes

Segueix-me al Twitter:
logo_twitter2 copia

Connecta per Linkedin:
logo linked in 2