"Un País sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies", Patricio Guzmán, director de La Batalla de Xile

Bloc - Cruïlla a l'Euromed (El Matí Digital)

‘Juventud, divino fascismo’

(Publicat el 03-09-2013 a www.elmati.cat)

L’estiu ha estat promiscu en les relacions entre els membres de les Noves Generacions valencianes i la simbologia d’extrema dreta. La notícia esclatà quan algú descobrí en Facebook la fotografia d’un jove dirigent del PP de Xàtiva darrere d’una bandera espanyola amb simbologia racista en el transcurs d’un campionat de futbol entre ultres de diferents llocs de l’Estat que tingué lloc a la Costera. Sembla que fou el tret d’eixida perquè un escamot de curiosos no exempts de morbositat es dedicara a escorcollar els perfils del cadells populars valencians per traure’n petroli. Les imatges començaren a saltar a la llum pública com caragols després de la pluja, amb conseqüències devastadores en un mes, el d’agost, mancat d’informació rellevant. I no n’hi ha hagut més segurament perquè algú al sí del partit haurà estat àgil en demanar als xiquetes –i xiquetes- que bé, que molt bonic, però millor de parets endins, i aneu esborrant les fotos, que el meu mal no vol soroll. Fóra graciós poder contemplar des de darrere d’un espiell l’escena del repentinat militant de NNGG escorcollant els baguls de Facebook, Instragram i demés aparadors de l’exhibicionisme actual, i mirant de recordar en quin moment, entre festa ‘pija’ i platja paradisíaca, se li’n va anar la maneta en un atac de testosterona ibèrica.


Més enllà dels que no han estat enxampats, però, la veritat es que es va aplegar una bona col·lecció d’imatges que donarien per fer-ne un àlbum d’allò més edificant. I, és clar, la polèmica restà servida. La protesta dels partits de l’oposició i de la ciutadania activa a Internet es desfermà amb exigències de condemna, obertura d’expedients disciplinaris i expulsions dels implicats. Tanmateix a cal PPCV, i tret d’algunes excepcions poc airejades, la resposta ha estat molt tèbia, inicialment, i de contraatac -el famós “i tu més”-, finalment. En un primer moment, es mirà d’excusar els implicats qualificant les fotografies de bromes o ‘chiquilladas’, perquè quan som joves de vegades fem les coses sense pensar, tot obviant que totes aquestes persones són majors d’edat i se suposa que militen conscientment en un partit democràtic. Al cap i a la fi, no han fet més que recuperar, actualitzada, una vella dita castellana: “Juventud, divino fascismo”. Tot i que diria que som majoria aquells als que, durant la nostra joventut, mai no se’ns va acudir de fer salutacions feixistes davant monuments a ‘la cruzada’ o enarborar banderes racistes o franquistes, però vés a saber què s’estila en els saraus “populars”.

Passats els dies, com que la puerilitat no col·lava, van apostar pel contraatac, de la mà dels altaveus habituals, els indigents intel·lectuals Serafín Castellano i Rafael Maluenda, que censuraven qualsevol bandera que no estiguera reconeguda per la sacrosanta constitució i arribaven a exigir als partits d’esquerra l’expulsió d’aquells militants que enarboren banderes republicanes. Per a aquests avesats insultadors d’intel·ligències vàries, el problema d’una bandera nazi no és que siga nazi, sinó que no siga “constitucional”. Potser és conseqüència d’haver perdut la noció dels conceptes històrics i polítics en començar a trobar –interessadament, no cal dir-ho- nazisme en tot allò que molesta o no combrega amb aquesta constitució que han privatitzat, com tantes i tantes coses. Així doncs, s’entén que comencen a prohibir-se als camps de futbol d’equips ben lligats al PP les quatribarrades estelades que tant molesten, perquè poden –diuen- generar violència, mentre hi campen impunement estanqueres, amb pollastret inclòs, en mans d’aquells que tenen més números per esdevindre braços executors d’aquesta pronosticada violència. Espanya és aquest país que, en lloc de prohibir l’accés dels violents als estadis –i detindre’ls quan toca, ais!- es dedica a prohibir-hi la introducció de les banderes que suposadament els violenten. La constitució mana i els pollastrets, malgrat que tampoc no hi tenen cabuda, fan la seua funció mentre no hi parem gaire atenció o es pose de moda escorcollar avatars de Facebook.


Oh, sacrílegs, aquells que gosen posar en dubte la legalitat que emana de la constitució! Curiosament, els guardians de l’ortodòxia constitucional no han dubtat a fer seua, en aquestos dies assenyalats, la figura de Martin Luther King, com abans ho van fer també amb les de Gandhi o Mandela, tot obviant que han esdevingut líders històrics, recordats i venerats, perquè un dia es van aixecar contra unes legalitats injustes i vigents, i en alguns casos contra països ben democràtics, com els EEUU o la Gran Bretanya. Certament costa reconèixer-los en els bàndols dels “rebels”, contra els sistemes establerts, si la cronologia i la geografia els hi hagueren donat l’oportunitat de triar. Tant els fa, però, fet i fet és tot pura retòrica, de traç gruixut, però retòrica útil, al cap i a la fi. Allò important és que observen cofois com compten amb una constitució i unes joventuts que els garanteixen una democràcia “atada y bien atada”. I per molts anys!


Afegiu una resposta




@albert_monton al Twitter

Contacte
Correu electrònic:
monton.albert@gmail.com

Contacta per Facebook:
logo FB contactes

Segueix-me al Twitter:
logo_twitter2 copia

Connecta per Linkedin:
logo linked in 2