"Un País sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies", Patricio Guzmán, director de La Batalla de Xile

Bloc de Producció

Punt de partida del documental ‘Botifarra’

Per fi engeguem màquines. Ha costat molt, perquè estem en una època en la que posar en marxa qualsevol projecte està esdevenint gairebé una odissea. Però aquesta setmana la càmera comença a gravar i podem confirmar que el documental estarà finalitzat quan arribe la primavera. El destí ha fet coincidir aquest moment amb el tancament d’RTVV al País Valencià. No tinc cap dubte que la història serà molt dura amb els nostres governants actuals al País Valencià i traurà a la llum una infinitat de fets vergonyants. En aquest cas es tracta d’una paradoxa cruel. Mentre el partit que “defensa els interessos dels valencians” ens tanca la tele, els professionals hem de recórrer a la maleïda televisió catalana per portar endavant projectes audiovisuals que parlen del nostre país. El documental sobre el fenomen més important de la música popular valenciana dels darrers anys, Alta Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana, estarà coproduït per TV3 i s’emetrà per terres catalanes. Qui sap si llavors el seu senyal arribarà ençà del Sénia. I gràcies que podem comptar amb el suport de TV3 i, en aquest cas també, del Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València, en el que suposa el meu retorn –molt desitjat- a casa meua.


Qualsevol documentalista somia amb la millor matèria prima per fer les seues pel•lícules: una gran història. Aquest documental és un viatge de retorn a aquella historia de fa 35 anys, quan un jove de Xàtiva que començava a cantar pels nostres carrers prengué consciència que allò que la gent havia cantat tota la vida atresorava un valor immens, per bé que ningú no li ho havia reconegut abans. Amb un treball gairebé de formigueta, Botifarra va anar desant en el seu cap prodigiós cançons, paraules, dites, embarbussaments i demés petjades de la saviesa popular del nostre país, un cresol cultural que teníem oblidat. I un dia va decidir mostrar-nos-el per retornar-li el seu valor. De sobte, Pep ens l’ha posat davant i ens hi hem vist reconeguts, hi hem redescobert arrels ben nostrades. I també hem sentit la necessitat de retornar a aquelles fonts -a aquells vells ‘cantaors’ i ‘cantaores’ portadors del llegat de la transmissió oral- per mostrar-los el nostre reconeixement i admiració. Li he d’agrair al meu amic Pep Gimeno que haja tingut la generositat de regalar-me aquesta bella història, la seua, per portar-la a la pantalla. La nostra preocupació i la meua responsabilitat són ara no desmerèixer-la, no escatimar-li res de la seua lluentor amb la nostra feina. I vosaltres que hi pugueu gaudir.

P.S.: Intentaré anar escampant per ací impressions personals del procés de producció del documental per si algú té la paciència i l’interès –gràcies de bestreta- de llegir-les. De moment, en trobareu més informació en la pàgina d’inici d’aquest web.



Afegiu una resposta




@albert_monton al Twitter

Contacte
Correu electrònic:
monton.albert@gmail.com

Contacta per Facebook:
logo FB contactes

Segueix-me al Twitter:
logo_twitter2 copia

Connecta per Linkedin:
logo linked in 2