"Un País sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies", Patricio Guzmán, director de La Batalla de Xile

Bloc de Producció

En la mort d’una ‘uela’ valenciana

El dia de Sant Esteve soterraren una dona gran al Genovés. Un fet com aquest no acostuma a ser noticiable, i aquest cas no en fou cap excepció. Als nostres pobles i ciutats cada dia es moren moltes ‘ueles’, com solem dir de forma carinyosa però també –sovint inconscientment– despectiva d’unes persones que sentim d’una època allunyada de la nostra, en la que van haver de sobreviure amb abnegació cristiana a la pobresa i a una societat pregonament patriarcal que no està tan superada com ens volen fer creure. Fora dels familiars, de les amistats ja escasses i dels coneguts més propers del poble, ningú no se n’assabenta de la defunció i del soterrar posterior. I tanmateix jo, que no sóc ni una cosa, ni l’altra, ni l’altra, n’estic escrivint ara mateix. Però la inhumació del Genovés no ha tingut res d’especial. Es tractava d’una dona del seu temps –pretèrit– amb unes aficions ben normals: cantava i ballava al grup de danses del poble, on fou una de les mestres principals en aquestes arts. De dones que cantaven cançons antiquíssimes apreses per transmissió oral durant generacions, però, al Genovés se n’han mort moltes, moltíssimes, durant dècades, durant segles. Potser l’única diferència és que aquesta ‘uela’ era l’última de tota una nissaga, que ja no hi ha cap altra dona de la generació següent que continue cantant aquelles cançons com ho feien la mare, l’àvia o la besàvia.

La tia Leonor Ordinyana del Genovés era, juntament amb la tia Milieta Seguí de Barxeta i la tia Rosario Sancho de Canals, la dona que més cançons ensenyà a Pep Gimeno ‘Botifarra’, el gran pou d’on beu l’artista que ens ha ajudat a reconnectar-nos amb la nostra pròpia tradició. Aquest divendres vaig telefonar Botifarra per demanar-li precisament el contacte de la tia Leonor. Teníem pensat gravar-la el dia 14 de gener per al nostre documental. Albert, em digué, es morí el dia de Nadal i la soterràrem ahir. És un instant, només un instant, però es fa difícil descriure les sensacions que et travessen en eixe precís instant. Ha de ser molt trist per una persona tan creient morir-se el dia de Nadal. I tanmateix no és notícia, era d’esperar el traspàs d’una dona ja molt gran i malalta. Des que comencí a parlar d’aquest projecte documental amb Botifarra fa més de cinc anys han estat un bon grapat els vells ‘cantaors’ i ‘cantaores’ de Pep que han anat faltant. Cada cert temps me’n donava notícia d’una o altre. Hui, si més no, he volgut dedicar unes paraules a aquesta dona gran –en tots els sentits– del Genovés i a tots els que l’han precedida. Ja no podrem visitar-la a sa casa, però anirem al cementeri per desitjar-li que descanse en pau i dir-li, sobretot, gràcies, tia Leonor.



Afegiu una resposta




@albert_monton al Twitter

Contacte
Correu electrònic:
monton.albert@gmail.com

Contacta per Facebook:
logo FB contactes

Segueix-me al Twitter:
logo_twitter2 copia

Connecta per Linkedin:
logo linked in 2