"Un País sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies", Patricio Guzmán, director de La Batalla de Xile

Bloc - Cruïlla a l'Euromed (El Matí Digital)

Pep ‘Botifarra’, una altra xamba genètica

(Publicat el 07-01-2014 a www.elmati.cat)

Diu que fou Vicent Ventura qui una vegada va definir Joan Fuster com una ‘xamba genètica’ que havíem tingut la sort de gaudir al País Valencià. Sens dubte, amb aquesta enginyosa hipèrbole el periodista castellonenc volia fer justícia a dos trets definitoris –i de naturalesa antagònica– de la figura del pensador suecà. Per una banda, allò que tenia d’excepcional i que només els gens poden determinar: una intel·ligència única (“l’home més intel·ligent que he conegut”, en paraules de Pierre Vilar) i una capacitat d’anàlisi portentosa. I per l’altra, allò que va bastir a partir del que suposadament l’haurien d’haver aportat el context, els referents, la tradició… i que, en absència d’aquests, Ventura atribueix irònicament –i ací rau la hipèrbole- a la xamba genètica. És clar que Fuster no crea un relat de país del no-res, a partir d’una tàbula rasa, però gairebé. Hi ha quelcom de genialitat genètica en un xiquet de primària que proposa als seus amics de fer un diccionari en valencià a la Sueca dels anys 30. Fet i fet, Ventura certificava amb aquell comentari que qualsevol país sense política -seguint precisament el relat fusterià-, qualsevol país que no fa la seua política i al que, per tant, li la fan, està condemnat a avançar amb els impulsos de ‘xambes genètiques’, de personalitats excepcionals, d’iniciatives personals i de la societat civil més o menys reeixides, en definitiva.


L’última i més rutilant d’aquestes ‘xambes genètiques’ valencianes ha estat sens dubte el ‘cantaor’ xativí Pep Gimeno ‘Botifarra’. La genètica hi feu la seua feina amb una poderosa veu de tenor, un carisma singular amarat d’autenticitat valenciana i una capacitat de comunicació amb el públic tan innata com insultant. I de nou ens trobem, però, amb un context que no feu tant la tasca que li pertocava. Quan Botifarra comença a cantar al carrer Puig de Xàtiva pels volts del 1975, amb només 15 anys, el cant tradicional valencià estava tocat de mort després del tall brutal de quatre dècades de franquisme en el moment cabdal de l’entrada en escena dels grans mitjans de comunicació de masses que havien de canviar –uniformitzant– per sempre el panorama musical de tot el món. En aquell any el grup Al Tall tot just iniciava una carrera esplèndida, erigint-se immediatament com a referent de la forma de fer música tradicional no només a València, sinó als Països Catalans i a tota la Mediterrània.

Què feu, però, que un xiquet d’escassos 18 anys decidira investigar entre la gent gran de les comarques centrals valencianes, entre el vells ‘cantaors’ i ‘cantaores’, per enregistrar en cintes de cassette les cançons que havien cantat sempre? Què feu que es llançara a una operació d’urgència per salvar les cançons de l’última generació que havia començat a cantar abans de les aparicions letals de la ràdio i la TV i que romania més lliure d’aquestes influències? Era l’any 1978, quan ningú no donava cap valor a les cançons dels ‘uelos’, i encara faltaven sis anys perquè el grup comandat per Vicent Torrent engegara la monumental recerca de cançons de la Fonoteca de Materials, una iniciativa en tot cas desconnectada de la tasca de Botifarra. Què ho feu si no aquesta irònica ‘xamba genètica’ de què parlava Ventura?


Després vindrien els temps d’aprenentatge casolà i a la manera tradicional de les cançons (escoltant-les desenes de vegades), els temps de rodatge artístic amb els grups de cançó i dansa tradicional de la Costera, i finalment l’impuls definitiu per llançar una carrera en solitari des del 2006 i triomfar en el panorama musical dels Països Catalans convertint en èxits moderns cançons que entonaven fa cent anys els nostres avantpassats. Una cosa inaudita o, com diu Botifarra que li diu la filla de l’alcalde a son pare: “pare, això mai s’ha conegut”.

Ara tenim l’oportunitat de recuperar en un documental aquesta peripècia vital meravellosa que s’amaga darrere de la figura prominent del ‘cantaor’ xativí, una història singular com només els grans personatges són capaços de bastir. I esperem que la pugueu gaudir enguany per TV3.



Afegiu una resposta




@albert_monton al Twitter

Contacte
Correu electrònic:
monton.albert@gmail.com

Contacta per Facebook:
logo FB contactes

Segueix-me al Twitter:
logo_twitter2 copia

Connecta per Linkedin:
logo linked in 2