"Un País sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies", Patricio Guzmán, director de La Batalla de Xile

Bloc - Cruïlla a l'Euromed (El Matí Digital)

El vergonyant acord dels sindicats amb RTVV

(Publicat el 23-03-2014 a www.elmati.cat)

El tancament d’RTVV ha desfermat una onada de suport social al manteniment del servei públic de radiotelevisió al País Valencià que ha comportat un suport afegit, implícit o explícit, als treballadors, malgrat les crítiques recurrents a l’actitud de molts d’ells durant els darrers anys. Això, però, no ens hauria de confondre. Personalment, done suport als treballadors en la mateixa mesura que a tots aquells que han perdut la feina mitjançant un ERO en empreses públiques i privades. Però la protesta social reivindica, per damunt de tot, una RTVV de servei públic, de qualitat i en valencià.


Aquest cap de setmana, els sindicats amb presència en el Comitè d’Empresa han arribat a un preacord en la negociació de l’ERO de dissolució amb la direcció d’RTVV. A grans trets i a falta de conèixer-ne més detalls, els treballadors tindran dret a una indemnització de 35 dies per any treballat fins a un màxim de 30 mensualitats. Això vol dir que els més veterans podrien arribar a cobrar dos anys i mig de sou més dos anys de prestació per desocupació, afegit a les mensualitats de “permís retribuït” fins que s’execute l’ERO. Tot plegat em sembla un acord molt positiu per als acomiadats i mereix una felicitació per als sindicats. Al cap i a la fi, el lladronici de gairebé 100 milions d’euros és responsabilitat exclusiva d’Alberto Fabra i la cinquantena de diputats que li donà suport a les Corts Valencianes per executar RTVV.

En aquesta conjuntura trobe perfectament respectables dos posicionaments antagònics per part dels treballadors: acceptar l’acord i anar-se’n a casa, per una banda, o rebutjar-lo i continuar lluitant per la via judicial contra el tancament, per l’altra. Però l’escàndol arriba amb la clàusula que donarà prioritat a la contractació dels antics treballadors en cas de reobertura de l’ens públic en els propers tres anys, com així s’espera si el PPCV perd el govern de la Generalitat en favor de l’oposició actual en maig de 2015. Més enllà del dubtós recorregut legal de la clàusula, la immoralitat és estratosfèrica.


En aquest punt, vull avançar-me a les crítiques que segurament rebrà aquest article. Després d’acceptar el comiat amb una bona indemnització i exigir dret prioritari a la repesca, potser algú m’acusarà de defensar també els meus interessos personals en tant que professional de l’audiovisual davant la possibilitat d’accedir a una plaça en la nova RTVV. I segurament podria contestar que sí, que defense els meus interessos i els de centenars de professionals que han tingut la mala sort d’anar encara a escola en 1989 i de no ser llepons del PPCV durant els darrers 19 anys. Però que estiguen tranquils, perquè després dels quatre mesos de pràctiques universitàries que vaig fer a Canal 9 en 2001, mai no he tingut la més mínima intenció d’accedir-hi com a treballador, i no precisament per excés de feina en molts moments, sinó perquè la il·lusió per desenvolupar-me professionalment en el món audiovisual ha pogut més que la suposada seguretat d’un lloc laboral en aquella trista casa desballestada pel PPCV. I potser en un futur voldré optar en igualtat de condicions si hi ha cap plaça que s’ajuste al meu perfil i als meus objectius professionals, però ara resulta que hi tindran prioritat les cares de la vergonya que tots coneixem, o aquells que van ingressar en plantilla mitjançant les oposicions fetes a mida de llepons durant els darrers 19 anys i que els mateixos sindicats van impugnar en el seu moment, o tots aquells triats a dit sense saber fer la “o” amb un canut.

El principal problema, però, és que ací ningú no parla de quin model de televisió pública volem per al futur, i ja podem preveure el conflicte d’interessos que sorgirà quan arribe el moment amb clàusules vergonyants com aquesta. No crec en les plantilles tancades i endogàmiques que empobreixen un producte necessitat de talent i creativitat. A RTVV hi ha grandíssims treballadors de l’audiovisual, però també n’hi ha de lamentables i indignes. Personalment aposte per una estructura humana mínima, suficient per cobrir les necessitats tècniques i els serveis informatius. La resta hauria de ser una graella de programes seleccionats amb criteris de servei públic i produïts per productores valencianes que competisquen de forma igualitària i transparent per la seua adjudicació en funció dels projectes que presenten. Només d’aquesta manera fomentarem la creativitat i la qualitat de la televisió pública. Només d’aquesta forma donarem oportunitats a tots els treballadors i emprenedors de l’audiovisual valencià (de fora i de dins de l’antiga RTVV) que tinguen ganes de treballar, competència i idees brillants. Només d’aquesta manera els joves que acaben els seus estudis de periodisme, comunicació audiovisual o mòduls formatius d’imatge tindran opcions per demostrar la seua vàlua sense topar amb el tap immens que era la plantilla solidificada d’RTVV. Només d’aquesta manera podrem crear una veritable indústria audiovisual valenciana que, després de foguejar-se a casa nostra, siga capaç d’eixir al món i competir en igualtat de condicions en un sector molt complicat i produir per altres televisions d’arreu. Només d’aquesta manera, en definitiva, la societat valenciana podrà veure compensada la seua inversió en uns mitjans públics de qualitat, servei als ciutadans i 100% en valencià.


Ha arribat l’hora de la televisió del segle XXI. Qui tinga ganes de treballar i idees per oferir, que s’hi apunte. El país ens ho està reclamant.


Afegiu una resposta




@albert_monton al Twitter

Contacte
Correu electrònic:
monton.albert@gmail.com

Contacta per Facebook:
logo FB contactes

Segueix-me al Twitter:
logo_twitter2 copia

Connecta per Linkedin:
logo linked in 2